Després de mirar mapes del dret i del revés vàrem decidir sortir des de dalt del Jungfraujoch, a quasi 3.500 m, per anar a fer nit al refugi del Mönch (3.630 m).

L’endemà vàrem pujar al Hinter Fiescherhorn (4.025 m) per el coll de Fieschersattel, per baixar posteriorment cap al refugi del Finsteraarhorn (3.048 m).

El tercer dia es va utilitzar íntegrament per ascendir al Finsteraarhorn (4.274 m), un dels cims més bonics de la zona, ja que combina una bonica aresta final amb un descens amb esquís molt directe.

Els següents dies ens van servir per anar cap al refugi de la Konkordia i ascendir per la glacera de l’Aletsch per acabar l’últim dia fent el cim de la Jungfrau (4.158 m) un altre cim mític de la regió.

Aquesta volta circular ens va permetre tenir una visió de conjunt de la zona, i fer una travessa amb esquís per un massís on durant cinc dies només vàrem foquejar per glaceres.

Un altre aspecte interessant d’aquesta travessa fou la possibilitat de combinar zones planeres amb d’altres més alpines, com l’ascensió al Fieschersattel, l’aresta del Finsteraarhorn, o el tram final de la Jungfrau, tres trams de gran bellesa que ens van fer canviar els esquís pels crampons, el piolet i la corda. Un altre punt que ens va deixar impresionats va ser l’anomenada plaça de la Konkordia, un espai en el que conflueixen quatre glaceres formant una esplanada amb un diàmetre de dos quilòmetres i un gruix de gel que l’any 1958 es mesurà en 890 m. Atravessar-la requereix temps i paciència, ja que fàcilment es perden les proporcions. Però és pitjor la recessió de la glacera, que en els últims anys, ha fet que el refugi hagi quedat enfilat d’alt d’una paret llimada pel gel de més de 100 m, que s’ascendeix mitjançant unes escales

metàl·liques. Si a aquestes escales hi afegim el cansament i el fet d’anar calçats amb botes d’esquiar podem assegurar que aquest és el tram més pesat de la travessa, per no dir el més perillós, ja que de bon matí, tota la gent que ha pernoctat al refugi va escales avall formant petits embussos i fent algun adelantament temerari.

La densa xarxa de refugis permet tenir una gran quantitat de possibilitats a l’hora d’escollir un itinerari, i no fa falta parlar de la comoditat d’aquests, que en alguns casos s’assimilen més a un hotel de muntanya que a un refugi pensat per fer muntanya.
Això pot fer que durant la primavera s’aplegui una gran quantitat de gent en aquesta zona, però de totes formes, si escollim bé l’itinerari podrem gaudir de la solitud i la immensitat d’aquests cims.

En definitiva, el bon temps i les bones condicions de la neu van fer-nos passar unes inoblidables jornades d’esquí i alpinisme al cor del Alps, i ens van deixar pensant en la propera visita...