El dia abans uns amics ens van enviar fotos del Tossal amb neu, cosa que no teníem prevista. Havíem trucat a l’Oficina de Turisme de Prades i ens havien dit que no hi havia neu. Estàvem desconcertats, però decidits, malgrat que hi ha avisos de mal temps justament a la regió.

En dues hores arribem a Prades i anem a la Oficina de Turisme per demanar la clau del recinte de l’Abellera i amb un fred intens però amb sol, ens fem la foto de sortida davant d’una paret de pedra roja. Comencem a caminar cap a l’est per una ruta senyalitzada com camí natural (local) i aviat trobem l’ermiteta de Sant Antoni feta amb pedra roja i mostrant una portalada ben gran.

El sender inicial no té gaire desnivell i després puja moderadament per assolir el Coll de Sant Roc on hi ha la segona ermita també roja i rectangular en un lloc ben ample on es podrien fer aplecs.

Desviem a la dreta i per dessota de la carretera que va a la urbanització Cota Mil,  en 10 minuts arribem a prop de la 3ª ermita: l’Abellera, precedida per una esplanada amb taules, font i lloc d’aparcament de cotxes.

Avancem sota un penya-segat roig a la nostra esquera i ens sentim acollits per una era que s’estreny cap a la porta del recinte. La clau ens permet entrar en un altre espai al davant de la capella de Nostra Senyora de l’Abellera, d’estructura romànica, mig aixoplugada sota el penyal, però avui ben il·luminada pel sol net que ens escalfa.

Darrera de l’absis de l’ermita, hi ha una cova on hi hauria hagut alguna estança tancada, que ara queda limitada al racó del fons i on haurien fet vida ermitans de l’edat mitja. Una placa recorda que hi va fer estada Fra Bernat Boïl, monjo que va acompanyar a Cristòfol Colom en el seu segon viatge a Amèrica.

Des d’aquí veiem al dessota els colors de la tardor, verd, groc, marró i vermellós i la mirada cap al sud es perd per sobre de la Serra de la Mussara, donant aquella sensació de contemplar paisatge 0bert. Esmorzem i ens refem del fred i de la gana.

Sortint del recinte tenim dubtes de per on va la ruta i finalment ens convencem que cal passar per dessota de l’ermita, per camí de bosc que aviat es torna planer i ample tipus pista que va rodejant el massís per sota de la Roca del Corb fins al Coll del Serafí.

Més endavant amb pujada suau desviem a l’esquerra i després trobem una desviació a la dreta on hi ha la Roca del Gríngol, a la vora de la qual han trobat un jaciment arqueològic de vàries tombes, que s’estan estudiant des de 2015, i podrien datar dels segles VI a X. Fa una estona...

La Roca del Gríngol és realment una roca, com un bloc quadrat damunt del turó envoltat de pins, des de la qual s’ateny un horitzó ben ample. Algú amb un programa identificador de cims recorre tota la blanca línia Pirenaica i llegeix la rècula de pics que la composen ... alguns amb referències personals.

Tornem a la pista i aviat trobem la Cova d’en Pere sota una gran roca. Al davant encara queden parets roges mig enrunades que tancaven el recinte ben aprofitat. A l’altra banda hi ha l’esplanada de l’era.

Per pistes ben fermes anem fins al Tossal de la Baltassana ocupat per una torre de comunicacions i per un cilindre de vèrtex geodèsic. Fa vent però el sol escalfa i estem contents del dia que hem tingut.

Seguint el GR-171 baixem pel vessant oest, ben pendent i relliscós, on finalment trobem neu... en forma de confeti, que amb el vent cau de les branques dels arbres i no arriba ni a emblanquinar el terra.

Al peu del tossal girem a l’esquerra i per agradables pistes travessem la roureda de roure reboll combinada amb pinedes fins a arribar a Prades.

Dinem en un encreuament de carreteres al costat d’una bona estufa que ens revifa del fred.

Resum: Distància 11.9 km, desnivell pujant 420 m, temps total 4:18 h i temps en moviment 3:24 h, velocitat mitjana 2,75 km/h i velocitat en moviment 3,4 km/h. Ruta circular que és molt agradable de fer.